dimarts, 17 de novembre de 2009

Fecinema (Festival de cine a Manresa)

Festival Internacional de Cine Negre. Del 18 al 22 de novembre

http://www.cinemanresa.com/fecinema/?language=ca

Benvinguts a un dels festivals de gènere més importants d’Europa, malgrat la seva especialització en el cinema negre o policíac, aquest certamen ha volgut obrir la seva pantalla a altres especialitats que també tenen un gran nombre de seguidors entre els amants del gènere negre.
Presentem una secció de cinema fantàstic que ofereix una interessant programació, des dels seus inicis amb la col·laboració del Festival Internacional de Cinema de Catalunya a Sitges, i la Setmana de Cinema Fantàstic i de Terror de Donostia. La secció pantalla d’actualitat presenta els llargmetratges de cinema d’autor que el comitè de selecció considera prou interessants, i que no tindrien cabuda per la seva temàtica, en altres seccions del festival.

Les retrospectives estan dedicades als Premis d’Honor de cada edició, mentre que s’ofereix una plataforma als joves directors mitjançant el concurs de curts, i una interessant programació a nivell popular i amb entrada lliure a l’espai Placidoscope, on es programen cicles concrets per reviure les èpoques més interessants dels generes negre i fantàstic.

dimecres, 4 de novembre de 2009

Panoràmica del cinema a Catalunya

Els orígens. L’època muda

La primera exhibició del Cinématographe Lumière es va fer a Barcelona cap el 20 de desembre de 1896. Poc abans s’havia fet a Madrid i lògicament a París (el 28 de desembre de 1985). Aquell esdeveniment es va produir a la casa de fotografia Napoleón, ubicada a la Rambla. Abans i després d’aquestes dates s’havien presentat altres invents relacionats amb el que seria el cinema, com les llanternes màgiques, però en aquells moments tots ells tenien un interès més científic que artístic. Eren simples imatges en moviment que despertaven la curiositat i res més, ningú no podia pensar en les seves possibilitats futures. Les primeres filmacions a Catalunya les va fer Fructuós Gelabert, cineasta i inventor, considerat com el fundador de la cinematografia catalana, i espanyola. El 1897, després d’alguns documentals, Gelabert filma la primera pel·lícula de ficció espanyola, Riña en un café. Després crearia la productora Films Barcelona i adaptaria obres teatrals com Terra Baixa (1907) i Maria Rosa (1908). Altres noms dels pioners catalans són: Albert Marro i Ricardo de Baños, que amb Hispano Films van fer pel·lícules procedents de la literatura, però també actualitats, films com Don Juan Tenorio (1908), Don Joan de Serrallonga (1910), Justicia del rey Felipe II (1910) o Don Pedro el Cruel (1912), seguint així les experiències italianes del film d’art. Un dels grans noms, un autèntic innovador del cinema –junt amb el francès George Méliés– va ser Segundo de Chomón, un home d’imaginació i recursos tècnics prodigiosos, que va filmar a Catalunya entre 1902 i 1905 pel·lícules que exploraven a fons el cinema i incorporaven els trucatges més sorprenents com El hotel eléctrico (1905), un geni fonamental pel devenir del cinema reconegut a nivell mundial
A partir del 1908, allò que al principi havia estat un simple entreteniment es comença a convertir en un espectacle popular i intervenen els poders fàctics, atemorits per les seves repercussions, apareixent la censura a diferents nivells. Els cineastes donen a la gent el que li agrada i que, normalment procedeix del teatre i la literatura, melodrames, comèdies i sarsueles. Francesc Gelabert enlluerna amb títols com Corazón de madre (1908) i Amor que mata (1908). El 1914, Barcelona és la capital del cinema espanyol, el centre de producció de tota la indústria cinematogràfica i una de les ciutats del món amb més sales (140), només darrera de Nova York i París. Els intel·lectuals donen l’esquena al cinema –un fet que ha amainat però que encara dura– però un d’ells, Adrià Gual, crea el 1914 la casa Barcinógrafo amb la que produeix adaptacions de clàssics com El alcalde de Zalamea o La gitanilla (ambdues del 1914). La guerra europea repercuteix en una baixada de la producció i després, el cinema català –i també l’espanyol– copia les tendències que funcionen arreu del món. Cintes còmiques, serials, melodrames, històriques… tractant de guanyar diners oferint el mateix que fa guanyar diners als films estrangers. Comencen a aparèixer els primers cinèfils, gent que veu més enllà, gent que creu amb un futur diferent, en un setè art: Guillermo Díaz-Plaja i Josep Palau funden el Mirador, primer cine club de l’Estat Espanyol. Santiago Rusiñol en presideix un altre. El 1928 surt un manifest d’avantguarda cinematogràfica signat pel grup L'amic de les Arts, en el que figuren com a membres, entre altres, Sebastià Gasch i Salvador Dalí.
El règim republicà no mostra cap interès pel cinema. Tot el contrari, el carrega d’impostos i no el protegeix. A més, els alts costos de la implantació del sonor per la transformació de les sales encara agreugen la situació. No obstant, el progrés és imparable i Catalunya segueix sent capdavantera en el cinema espanyol. El nou sistema també va començar a Barcelona. El gener de 1929 s’estrena el film d’Amic Les Caramelles, sonoritzat pels sistema Parlophon que, com El cantor de jazz, es basa en discos sincronitzats. El mateix director, que no estava content amb els resultats, enregistra la cançó El noi de la mare, cantada per Raquel Meller, amb els sistema nord-americà Western Electric. A finals del mateix any s’estrenen els migmetratges La España de hoy i Cataluña, sonoritzats pel sistema Filmófono, adaptació del Tobis-Klangfilm alemany.

Si voleu saber més sobre una mica d'història: La república. El cinema sonor, El franquisme. La llibertat emmordassada i Cinema en democràcia. Llibertat aneu a http://www.academiadelcinema.cat/ca/historia.html 


Un article fet per Angel Comas
Periodista i historiador cinematogràfic
Febrer 2009

Una ampliació del que fem al Cicle però a Catalunya (no et queixaràs Oscar, comparteixo i amplio coneixements xD)