Per aprendre més dels qualificats per la TCM com els 10 millors directors de cine actual.
Enllaç dels documentals --->http://www.canaltcm.com/los10magnificos
1r) Els germans Coen, em van impressionar i divertir amb Ladykillers
2n) David Lynch: Aquest em sonava d'haver-lo vist a classe. Conegut per Twin Peeks entre altres.
3r) Martin Scorsese: alguns dels seus treballs són: New Yor, New York (musical), roda el videoclip Bad de MJ, Gangs of NY, El aviador y i Infiltrados amb Leonardo Di Caprio, un dels anuncis de Freixanet i la coneguda sèrie Los soprano.
4t) Clint Eastwood: en destaco Million Dollar Baby, un drama de boxa.
5e) Jim Jarmusc (director independent): Flores rotas com la peli més destacada.
6e) Lars Von Trier: Fa cine dogma. Algunes pelis seves són: Bailar en la oscuridad (amb Bjork), Dogville (amb Nicole Kidman) i Anticristo.
7e) Wong Kar Wai (director independent): 2046 és la seva peli més coneguda.
8e) Quentin Tarantino: amb Reservoir dogs, Kill Bill 1, 2, 3 i 4 i Malditos bastardos.
9e) Tim Burton: Forma un duet juntament amb Johnny Depp. Ha fet pelis com Beetlejuice, Eduardo manostijeras, Pesadilla antes de navidad, Ed Wood, Sleepy Hollow, El planeta de los simios, Charlie y la fabrica de chocolate, La novia cadaver, Sweeney Todd i Alicia al país de las maravillas (aquesta peli promet ^^).
10e) Woody Allen:El dobla Joan Pera. Algunes pelis seves són Annie Hall, Melinda & Melinda, Match Point, Scoop i Vicky Cristina Barcelona (una peli que a mi em va agradar molt).
Espero que us hagi agradat ;)
dijous, 7 de gener del 2010
divendres, 1 de gener del 2010
Ser actor/actriz
Es una profesión sin estabilidad pero que si alguien quiere serlo luchará por ello hasta el final sin rendirse.
Gente que le apasiona actuar y que son unos enamorados de su oficio. Una profesión donde la gente es feliz, aunque no se cobre mucho, pero una de las mas difíciles.
Un camino lleno de obstáculos y lleno de castings donde si quieres ganarte la vida tendrás que hacer otras profesiones (lo que surja) ni que sean menos apetitosas pero que te pueden dar de comer y dejar la interpretación como algo secundario.
Tener contactos en el mundillo y tener suerte van frecuentemente acompañados del brazo, la gente que tiene esto ya tiene mucho trabajo hecho.
Un actor tiene que trabajar muy duro y estudiar mucho si quiere llegar a algún sitio.
Cuida mucho tu cuerpo y tu voz ya que son herramientas básicas e indispensables para el actor.
La mayoría de veces se tiene que trabajar gratis pero es lo que hay, no hay mas; cine, tele o teatro son los 3 sitios donde se puede trabajar pero que la mayoría de actores elije teatro por tener el contacto con el público y sabes al acto como responde a la obra.
Es un trabajo donde hay mucha competencia y por eso la formación es tan importante (y el dinero para pagarla), siempre se está aprendiendo, sobretodo de tus compañeros de reparto, y también yendo a muchos castings y escuchando la típica frase de “gracias, ya te llamaremos”, el actor, alguien que siempre está atento al teléfono ya que muchas llamadas son muchos trabajos y pocas llamadas pocos trabajos.
Si os ha gustado ese artículo también os puede gustar http://www.uniodactors.cat/noticia.php?id=132
Una visión de lo que es esta profesión y que much@s estarán de acuerdo conmigo. ;)
dissabte, 19 de desembre del 2009
El Barça ja és hexacampió
El Barça és el millor equip del món de la història, després de guanyar a la prorroga amb un partit fluixet per fi ha aconseguit un torneig que se li resistia des de fa anys, el Mundial de clubs. Ha marcat Pedro que és l'unic que ha marcat a totes les competicions i Messi ha marcat la victoria i ha fet un gol des del cor. Per fi ho ha guanyat tot :D. Un any màgic i ple d'il·lusions on la gent vol que es repetixi i que el Barça segueixi guanyant titols, sobretot la Champions al Bernabeu jeje. S'ha convertit en un equip gran gràcies al Pep Guardiola, Pepteam, Pepshow...varis noms ha rebut aquest equipàs llegendari que deixarà impremta i que serà difícil d'oblidar.
Sang culé, cor català ^_^ Sempre amb el Barça (L)
diumenge, 6 de desembre del 2009
Buenafuente presenta El intermedio
Sense paraules, és bonissim el Buenafuente i els seus tirants amb la bandera 'espanyola' jeje
L'acudit del Raul és bo igual que les escenes del ZP corrents i escapant-se de tot jeje
Que bo l'anunci del Nadal xD
Buenafuente és unic, a tothom li agrada més i a mi també.
En la meva opinió triomfa més qualsevol programa fet per Buenafuente que no pas pel Wyoming.
Per qui no ho sapiga La sexta va fer un experiment: intercanviar els presentadors d'El intermedio (El Gran Wyoming-gravat a Madrid) i de Bfn (Buenafuente-gravat a Barcelona).
dissabte, 5 de desembre del 2009
Els nois d'història
Fitxa tècnica
Títol: Els nois d'històriaDirecció: Josep Maria Pou
Any: 2008
Text: Alan BennettIntèrprets:
Maife Gil
Josep Minguell
Nao Albet
Jordi Andújar
Javier Beltran
Oriol Casals
Alberto Díaz
Xavi Francès
Llorenç González
Jaume Ulled
Ferran Vilajosana
Josep Maria Pou
Sinopsi
Els nois d'història és un dels millors textos de Bennett, una comèdia immensament divertida sobre el valor i el sentit de l'educació. Un text tan profund com brillant, tan commovedor com reflexiu. L'obra se situa en una escola anglesa d'educació secundària, on un grup de joves es preparen per als exàmens d'ingrés a Oxford i Cambridge. Aquesta situació permet a l'autor qüestionar si l'educació s'entén com un camí cap a l'èxit o com un camí cap al coneixement i la maduresa vital. Es va estrenar el 2004 al Teatre Nacional de Londres sota la direcció de Nicholas Hytner i va causar sensació només posar-se en escena, fent després temporada a Broadway i acaparant nombrosos guardons, entre els quals sis premis Tony i tres Olivier.
Una molt bona obra de teatre amb molt bona posada en escena on el tema principal és l'educació ja que no tothom la dona igual i hi ha algun profe que no li agrada com educa un altre profe. També podem escoltar com en l'obra hi han actors que parlen amb un perfecte francès a admirar.
Un 10 a l'obra, més ben feta impossible ;)
dimarts, 17 de novembre del 2009
Fecinema (Festival de cine a Manresa)
Festival Internacional de Cine Negre. Del 18 al 22 de novembre
http://www.cinemanresa.com/fecinema/?language=ca
http://www.cinemanresa.com/fecinema/?language=ca
Benvinguts a un dels festivals de gènere més importants d’Europa, malgrat la seva especialització en el cinema negre o policíac, aquest certamen ha volgut obrir la seva pantalla a altres especialitats que també tenen un gran nombre de seguidors entre els amants del gènere negre.
Presentem una secció de cinema fantàstic que ofereix una interessant programació, des dels seus inicis amb la col·laboració del Festival Internacional de Cinema de Catalunya a Sitges, i la Setmana de Cinema Fantàstic i de Terror de Donostia. La secció pantalla d’actualitat presenta els llargmetratges de cinema d’autor que el comitè de selecció considera prou interessants, i que no tindrien cabuda per la seva temàtica, en altres seccions del festival.
Les retrospectives estan dedicades als Premis d’Honor de cada edició, mentre que s’ofereix una plataforma als joves directors mitjançant el concurs de curts, i una interessant programació a nivell popular i amb entrada lliure a l’espai Placidoscope, on es programen cicles concrets per reviure les èpoques més interessants dels generes negre i fantàstic.
dimecres, 4 de novembre del 2009
Panoràmica del cinema a Catalunya
Els orígens. L’època muda
La primera exhibició del Cinématographe Lumière es va fer a Barcelona cap el 20 de desembre de 1896. Poc abans s’havia fet a Madrid i lògicament a París (el 28 de desembre de 1985). Aquell esdeveniment es va produir a la casa de fotografia Napoleón, ubicada a la Rambla. Abans i després d’aquestes dates s’havien presentat altres invents relacionats amb el que seria el cinema, com les llanternes màgiques, però en aquells moments tots ells tenien un interès més científic que artístic. Eren simples imatges en moviment que despertaven la curiositat i res més, ningú no podia pensar en les seves possibilitats futures. Les primeres filmacions a Catalunya les va fer Fructuós Gelabert, cineasta i inventor, considerat com el fundador de la cinematografia catalana, i espanyola. El 1897, després d’alguns documentals, Gelabert filma la primera pel·lícula de ficció espanyola, Riña en un café. Després crearia la productora Films Barcelona i adaptaria obres teatrals com Terra Baixa (1907) i Maria Rosa (1908). Altres noms dels pioners catalans són: Albert Marro i Ricardo de Baños, que amb Hispano Films van fer pel·lícules procedents de la literatura, però també actualitats, films com Don Juan Tenorio (1908), Don Joan de Serrallonga (1910), Justicia del rey Felipe II (1910) o Don Pedro el Cruel (1912), seguint així les experiències italianes del film d’art. Un dels grans noms, un autèntic innovador del cinema –junt amb el francès George Méliés– va ser Segundo de Chomón, un home d’imaginació i recursos tècnics prodigiosos, que va filmar a Catalunya entre 1902 i 1905 pel·lícules que exploraven a fons el cinema i incorporaven els trucatges més sorprenents com El hotel eléctrico (1905), un geni fonamental pel devenir del cinema reconegut a nivell mundial
A partir del 1908, allò que al principi havia estat un simple entreteniment es comença a convertir en un espectacle popular i intervenen els poders fàctics, atemorits per les seves repercussions, apareixent la censura a diferents nivells. Els cineastes donen a la gent el que li agrada i que, normalment procedeix del teatre i la literatura, melodrames, comèdies i sarsueles. Francesc Gelabert enlluerna amb títols com Corazón de madre (1908) i Amor que mata (1908). El 1914, Barcelona és la capital del cinema espanyol, el centre de producció de tota la indústria cinematogràfica i una de les ciutats del món amb més sales (140), només darrera de Nova York i París. Els intel·lectuals donen l’esquena al cinema –un fet que ha amainat però que encara dura– però un d’ells, Adrià Gual, crea el 1914 la casa Barcinógrafo amb la que produeix adaptacions de clàssics com El alcalde de Zalamea o La gitanilla (ambdues del 1914). La guerra europea repercuteix en una baixada de la producció i després, el cinema català –i també l’espanyol– copia les tendències que funcionen arreu del món. Cintes còmiques, serials, melodrames, històriques… tractant de guanyar diners oferint el mateix que fa guanyar diners als films estrangers. Comencen a aparèixer els primers cinèfils, gent que veu més enllà, gent que creu amb un futur diferent, en un setè art: Guillermo Díaz-Plaja i Josep Palau funden el Mirador, primer cine club de l’Estat Espanyol. Santiago Rusiñol en presideix un altre. El 1928 surt un manifest d’avantguarda cinematogràfica signat pel grup L'amic de les Arts, en el que figuren com a membres, entre altres, Sebastià Gasch i Salvador Dalí.
El règim republicà no mostra cap interès pel cinema. Tot el contrari, el carrega d’impostos i no el protegeix. A més, els alts costos de la implantació del sonor per la transformació de les sales encara agreugen la situació. No obstant, el progrés és imparable i Catalunya segueix sent capdavantera en el cinema espanyol. El nou sistema també va començar a Barcelona. El gener de 1929 s’estrena el film d’Amic Les Caramelles, sonoritzat pels sistema Parlophon que, com El cantor de jazz, es basa en discos sincronitzats. El mateix director, que no estava content amb els resultats, enregistra la cançó El noi de la mare, cantada per Raquel Meller, amb els sistema nord-americà Western Electric. A finals del mateix any s’estrenen els migmetratges La España de hoy i Cataluña, sonoritzats pel sistema Filmófono, adaptació del Tobis-Klangfilm alemany.
Si voleu saber més sobre una mica d'història: La república. El cinema sonor, El franquisme. La llibertat emmordassada i Cinema en democràcia. Llibertat aneu a http://www.academiadelcinema.cat/ca/historia.html
Un article fet per Angel Comas
Periodista i historiador cinematogràfic
Febrer 2009
Una ampliació del que fem al Cicle però a Catalunya (no et queixaràs Oscar, comparteixo i amplio coneixements xD)
La primera exhibició del Cinématographe Lumière es va fer a Barcelona cap el 20 de desembre de 1896. Poc abans s’havia fet a Madrid i lògicament a París (el 28 de desembre de 1985). Aquell esdeveniment es va produir a la casa de fotografia Napoleón, ubicada a la Rambla. Abans i després d’aquestes dates s’havien presentat altres invents relacionats amb el que seria el cinema, com les llanternes màgiques, però en aquells moments tots ells tenien un interès més científic que artístic. Eren simples imatges en moviment que despertaven la curiositat i res més, ningú no podia pensar en les seves possibilitats futures. Les primeres filmacions a Catalunya les va fer Fructuós Gelabert, cineasta i inventor, considerat com el fundador de la cinematografia catalana, i espanyola. El 1897, després d’alguns documentals, Gelabert filma la primera pel·lícula de ficció espanyola, Riña en un café. Després crearia la productora Films Barcelona i adaptaria obres teatrals com Terra Baixa (1907) i Maria Rosa (1908). Altres noms dels pioners catalans són: Albert Marro i Ricardo de Baños, que amb Hispano Films van fer pel·lícules procedents de la literatura, però també actualitats, films com Don Juan Tenorio (1908), Don Joan de Serrallonga (1910), Justicia del rey Felipe II (1910) o Don Pedro el Cruel (1912), seguint així les experiències italianes del film d’art. Un dels grans noms, un autèntic innovador del cinema –junt amb el francès George Méliés– va ser Segundo de Chomón, un home d’imaginació i recursos tècnics prodigiosos, que va filmar a Catalunya entre 1902 i 1905 pel·lícules que exploraven a fons el cinema i incorporaven els trucatges més sorprenents com El hotel eléctrico (1905), un geni fonamental pel devenir del cinema reconegut a nivell mundial
A partir del 1908, allò que al principi havia estat un simple entreteniment es comença a convertir en un espectacle popular i intervenen els poders fàctics, atemorits per les seves repercussions, apareixent la censura a diferents nivells. Els cineastes donen a la gent el que li agrada i que, normalment procedeix del teatre i la literatura, melodrames, comèdies i sarsueles. Francesc Gelabert enlluerna amb títols com Corazón de madre (1908) i Amor que mata (1908). El 1914, Barcelona és la capital del cinema espanyol, el centre de producció de tota la indústria cinematogràfica i una de les ciutats del món amb més sales (140), només darrera de Nova York i París. Els intel·lectuals donen l’esquena al cinema –un fet que ha amainat però que encara dura– però un d’ells, Adrià Gual, crea el 1914 la casa Barcinógrafo amb la que produeix adaptacions de clàssics com El alcalde de Zalamea o La gitanilla (ambdues del 1914). La guerra europea repercuteix en una baixada de la producció i després, el cinema català –i també l’espanyol– copia les tendències que funcionen arreu del món. Cintes còmiques, serials, melodrames, històriques… tractant de guanyar diners oferint el mateix que fa guanyar diners als films estrangers. Comencen a aparèixer els primers cinèfils, gent que veu més enllà, gent que creu amb un futur diferent, en un setè art: Guillermo Díaz-Plaja i Josep Palau funden el Mirador, primer cine club de l’Estat Espanyol. Santiago Rusiñol en presideix un altre. El 1928 surt un manifest d’avantguarda cinematogràfica signat pel grup L'amic de les Arts, en el que figuren com a membres, entre altres, Sebastià Gasch i Salvador Dalí.
El règim republicà no mostra cap interès pel cinema. Tot el contrari, el carrega d’impostos i no el protegeix. A més, els alts costos de la implantació del sonor per la transformació de les sales encara agreugen la situació. No obstant, el progrés és imparable i Catalunya segueix sent capdavantera en el cinema espanyol. El nou sistema també va començar a Barcelona. El gener de 1929 s’estrena el film d’Amic Les Caramelles, sonoritzat pels sistema Parlophon que, com El cantor de jazz, es basa en discos sincronitzats. El mateix director, que no estava content amb els resultats, enregistra la cançó El noi de la mare, cantada per Raquel Meller, amb els sistema nord-americà Western Electric. A finals del mateix any s’estrenen els migmetratges La España de hoy i Cataluña, sonoritzats pel sistema Filmófono, adaptació del Tobis-Klangfilm alemany.
Si voleu saber més sobre una mica d'història: La república. El cinema sonor, El franquisme. La llibertat emmordassada i Cinema en democràcia. Llibertat aneu a http://www.academiadelcinema.cat/ca/historia.html
Un article fet per Angel Comas
Periodista i historiador cinematogràfic
Febrer 2009
Una ampliació del que fem al Cicle però a Catalunya (no et queixaràs Oscar, comparteixo i amplio coneixements xD)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)