Comparteixo amb vosaltres un exercici que vaig fer en el seu moment (al 2008) per la classe de RAT (Relacions en l'Àmbit de Treball) on s'havia de descriure a algú com a líder en només 5 punts i jo com a bona culer no vaig evitar escriure sobre en Guardiola.
Aquí us ho deixo:
Autoconfiança: ha sabut treure el Barça de la crisisi ha pogut recuperar l’autoestima del grup.
Flexibilitat: canvia de tàctica segons el contrincant.
Visió a llarg termini:l’objectiu és guanyar tants títols com siguin possibles.
Pluja constant és una
història dirigida per Pau Miró en que l'espectador hi trobarà un policia bo i un de dolent que són
amics, barrejada amb la corrupció, l'alcoholisme, la prostitució, les
drogues i la ciutat de Chicago de teló de fons. En aquest thriller
policíac traslladat al teatre no hi haurà ni explosions ni altres
efectes especials, sinó la presència i la paraula de dos actors que
posaran a prova l'amistat dels protagonistes.
Aquest muntatge s'ha representat a Broadway amb un repartiment de
luxe, encapçalat pel ‘007' Daniel Craig i el polivalent Hugh Jackman.
Allà se el van catalogar com "una de les experiències teatrals més
poderoses que s'han vist en les darreres temporades".
Abans d'anar a veure la obra em pensava que no m'agradaria però em va sorprendre, jo la consideria dramedy ja que hi han situacions que són dramàtiques però també gracioses amb 2 actors comèdics com són Joel Joan i Lluís Villanueva (en substitució de Pere Ponce a causa d'una lesió al genoll).
Jo em vaig fixar especialment en l'acurada il·luminació d'Albert Faura
que està nominada als Premis Butaca d'enguany, és diferent de les vistes
fins ara ja que 'juga' amb una il·luminació lateral conjuntament amb
uns dels focus frontals per donar una emfasi especial i
diferent que serveix per accentuar les ombres dels actors a la paret dels fons en les diferents escenes i per tant, en general, és un paper clau en Pluja constant.
Dirección: Achero Mañas.
País: España. Año: 2002. Duración: 104 min. Interpretación: Óscar Jaenada (Alfredo), Ingrid Rubio/Paloma Lorena (Lucía), Juan Díaz/Juan Margallo (Daniel), Javier Ríos/Ángel Facio (Juan), Adriana Domínguez/Amparo Valle (Alicia), Jordi Padrosa/Fernando Conde (Imanol), Juanma Rodríguez/Juan Diego (Pedro), Nuria Gago/Amparo Baró (Helena), Héctor Alterio (Yuta). Guión: Achero Mañas; con la colaboración de Federico Mañas. Producción ejecutiva: José Antonio Félez. Música: Eduardo Arbide.
Fotografía: Juan Carlos Gómez. Montaje: Nacho Ruiz Capillas. Dirección artística: Federico G. Cambero. Vestuario: Nereida Bonmati. Estreno en España: 26 Septiembre 2003.
"Desde que era un niño he estado, por razones familiares, relacionado con el mundo del teatro y guardo de estas vivencias muchísimos recuerdos. De todos ellos, hay uno que no se me olvidará y que ha sido el principal motivo que ha dado origen a está película. En los años setenta, un grupo de actores creó una compañía de teatro independiente actuando en diferentes lugares del territorio nacional sin cobrar ni una peseta por su dedicación".
Achero Mañas
Director de Noviembre
SINOPSIS
¡Cierren las salas, el arte está en la calle! Empujado por el grito revolucionario y un espíritu que todavía conserva su barniz de idealismo, un joven Alfredo decide crear "un arte más libre, hecho con el corazón, capaz de hacer que la gente se sienta viva".
Su concepto del teatro empieza más allá del escenario, se traslada a pie de calle, cara a cara con el público. Allí en una plaza cualquiera, en un parque o en la avenida más comercial de la ciudad, Alfredo y su grupo Noviembre comienzan la función: demonios que provocan a los paseantes, actuaciones de denuncia social, acciones llevadas al extremo que ponen en alerta a las fuerzas del orden público. No hay límites ni censuras, sólo hay ideas y todas valen si son capaces de conseguir que el espectador deje de ser espectador y pase a formar parte del guión; se sorprenda, se asuste, ría o llore. El teatro como la vida, la vida como el teatro... ya no hay diferencia.
Un fals documental que ens ensenya com abans, als anys 70, es feia el teatre i que els protagonistes lluiten per un teatre lliure, independent i gratuit; un teatre diferent als altres amb el qual volen canviar el putu món com diuen ells amb uns ideals que tenen. És una peli que t'ensenya com el grup de teatre 'Noviembre' es revela i combat contra la societat els quals simbolitzen el somni de que les coses i el món es poden canviar. Per veure com aquest teatre de carrer era difícil de fer ja que solien tenir problemes.
Tornant al 1r escrit de tots del blog (http://desdelesentranyes.blogspot.com/2009/10/direccion-y-guion-elisabet-cabeza-y.html) on mencionava una peli-documental anomenada 'Màscares' que finalment he pogut veure.
Un documental protagonitzat per Josep M. Pou on es pot veure tot el procés de pre-producció d'una obra de teatre (el qual jo he viscut degut a que he fet 2 anys de teatre): adaptació de l'obra de teatre, creació del personatge, com memoritzar el text, cració i situació de l'escenari, disseny i creació del vestuari, els diferents assajos (1r a la italiana, després afegint gestos, moviments, decorats, vestuari, so-en cas que fos necessari-llums) a sobre de l'escenari si és possible, perruqueria i maquillatge; en resum, el procés de treball de l'actor.
Finalment, veiem la posada en escena de l'obra on també hi ha la reacció del públic.
De tot el llarg em quedo amb una frase la qual té molt de cert:
"Tots els actors tenim por i som molt tímids" Josep M. Pou
Si tagrada el teatre t'agradarà 'Màscares' ja que és una molt bona peli-documental per endinsar-te al món del teatre.
Si voleu saber com es fa una obra de teatre i com de complicat i llarg és us convido a veure-la ja que en gaudireu ;)
El divendres 21 va firmar llibres a ECI Diagonal i va ser bastant decepcionant ja que després d'esperar 2h de cua (i canviar horaris sense dir res) i jo faltant a l'insti, quan ja estava a punt de que em firmés va marxar d'una manera molt maleducada, sense dir res als que esperavem amb ganes que ens firmés i va passar totalment de nosaltres, ignorats i sense agrair-nos una espera que finalment no va servir per res.
Començo a preguntar-me si deu tenir el cor de ferro perquè això no es fa, és indignant!
Crec que Edicions 62 s'ha organitzat fatal per un esdeveniment que s'ha sobrepassat de l'èxit que ha tingut.
Hi han maneres més correctes de fer les coses.
Després d'una temporada no apta per a taquicàrdics i bastant ajustada fins l'últim moment el Barça ha sabut guanyar com només ell ho sap fer, ha fet un molt bon joc i golejant com quasi sempre que ens tenen acostumats (això és malacostumar-se :P)
Ha estat el 1r cop que el Barça guanya La lliga, Pitxixi amb Messi que també s'emporta la Bota d'or i Zamora amb V. Valdés :D
Un cop més Guardiola ha demostrat que la cantera és la base del millor equip del món i que des de que el tenim d'entrenador que el Barça només sap fer una única cosa: guanyar títols. Jo vull que sigui com el Ferguson i tingui un contracte il·limitat amb el club el qual va créixer i formar-se.
I del Madrid? Què serà ara d'ell és el què es pregunta tothom. Després de Florentino II i fer un equip a base de cartera han tornat a passar un altre any en blanc tot i la bona temporada que han fet aquest any i han estat pressionant el Barça perquè guanyés la lliga amb 99 punts
L'any que ve més amb més títols. Enhorabona a tots els que ho han fet possible. ^_^
És un bon llibre i imprescindible per qualsevol culé i Piquérista (paraula inventada per mi dit de ser fan d'aquest jugador), aquí es fa un repàs de tota la trajectoria d'aquest jove gran jugador que va començar al Barça, va anar al ManU (supergran equip, també en soc fan), va estar una temporada cedit al Saragossa, va retornar al ManU (on va poder fer un gol de cap a la champions (quina sort!)) i ara per fi ha retornat al Barça com havia de ser. També podem trobar una visió diferent de les 6 copes guanyades i recordar-ho de nou amb emoció.
Imprescindible dir que ha guanyat 2 champions seguides amb els que per mi són els millors equips del món: Barça i Manchester United. Yeah!!
Jo soc fan seva des de que va anar al ManU així que ja sabia qui era aquesta futura joia del Barça que és defensa, davanter i el que faci falta :P Promet molt ^^
Peli guanyadora de 3 Premis Gaudí: Millor direcció (Mar Coll), millor protagonista femenina (Nausicaa Bonnin) i millor peli. Un cop has vist la peli et quedes parat de lo bé que ho han fet tots, tant actors com tècnics. Al ser una peli tan dramàtica hi han moments que et toca la fibra i fins i tot depenent de qui la miri pot ser difícil de veure. És una peli on es parla català, castellà i francès (amb el francès ja m'hi he perdut una mica que escoltat costa). Dir que està bé mirar-se els crèdits per així saber quins llocs de treball hi han, aquesta peli n'és un bon exemple ja que hi ha moltes persones que han fet possible que es fes realitat aquesta pel·lícula.
S'emporta millor direcció novell als Goya!! Felicitats a Mar Coll i a tot l'equip :D
Original i rara. És com una peli dins una peli ja que es veu el el què hi ha darrere de cada escena.
L'idioma de la peli és una barreja de català i castellà amb una mica de basc.
A mi la peli m'ha agradat molt i la he trobada molt guai i mol ben feta.
Us encantarà ;)
És una obra original de Carol López -Germanes i Boulevard-
Per aprendre més dels qualificats per la TCM com els 10 millors directors de cine actual.
Enllaç dels documentals --->http://www.canaltcm.com/los10magnificos
1r) Els germans Coen, em van impressionar i divertir amb Ladykillers
2n) David Lynch: Aquest em sonava d'haver-lo vist a classe. Conegut per Twin Peeks entre altres.
3r) Martin Scorsese: alguns dels seus treballs són: New Yor, New York (musical), roda el videoclip Bad de MJ, Gangs of NY, El aviador y i Infiltrados amb Leonardo Di Caprio, un dels anuncis de Freixanet i la coneguda sèrie Los soprano.
4t) Clint Eastwood: en destaco Million Dollar Baby, un drama de boxa.
5e) Jim Jarmusc (director independent): Flores rotas com la peli més destacada.
6e) Lars Von Trier: Fa cine dogma. Algunes pelis seves són: Bailar en la oscuridad (amb Bjork), Dogville (amb Nicole Kidman) i Anticristo.
7e) Wong Kar Wai (director independent): 2046 és la seva peli més coneguda.
8e) Quentin Tarantino: amb Reservoir dogs, Kill Bill 1, 2, 3 i 4 i Malditos bastardos.
9e) Tim Burton: Forma un duet juntament amb Johnny Depp. Ha fet pelis com Beetlejuice, Eduardo manostijeras, Pesadilla antes de navidad, Ed Wood, Sleepy Hollow, El planeta de los simios, Charlie y la fabrica de chocolate, La novia cadaver, Sweeney Todd i Alicia al país de las maravillas (aquesta peli promet ^^).
10e) Woody Allen:El dobla Joan Pera. Algunes pelis seves són Annie Hall, Melinda & Melinda, Match Point, Scoop i Vicky Cristina Barcelona (una peli que a mi em va agradar molt).
Es una profesión sin estabilidad pero que si alguien quiere serlo luchará por ello hasta el final sin rendirse.
Gente que le apasiona actuar y que son unos enamorados de su oficio. Una profesión donde la gente es feliz, aunque no se cobre mucho, pero una de las mas difíciles.
Un camino lleno de obstáculos y lleno de castings donde si quieres ganarte la vida tendrás que hacer otras profesiones (lo que surja) ni que sean menos apetitosas pero que te pueden dar de comer y dejar la interpretación como algo secundario.
Tener contactos en el mundillo y tener suerte van frecuentemente acompañados del brazo, la gente que tiene esto ya tiene mucho trabajo hecho.
Un actor tiene que trabajar muy duro y estudiar mucho si quiere llegar a algún sitio.
Cuida mucho tu cuerpo y tu voz ya que son herramientas básicas e indispensables para el actor.
La mayoría de veces se tiene que trabajar gratis pero es lo que hay, no hay mas; cine, tele o teatro son los 3 sitios donde se puede trabajar pero que la mayoría de actores elije teatro por tener el contacto con el público y sabes al acto como responde a la obra.
Es un trabajo donde hay mucha competencia y por eso la formación es tan importante (y el dinero para pagarla), siempre se está aprendiendo, sobretodo de tus compañeros de reparto, y también yendo a muchos castings y escuchando la típica frase de “gracias, ya te llamaremos”, el actor, alguien que siempre está atento al teléfono ya que muchas llamadas son muchos trabajos y pocas llamadas pocos trabajos.
Si os ha gustado ese artículo también os puede gustar http://www.uniodactors.cat/noticia.php?id=132
Una visión de lo que es esta profesión y que much@s estarán de acuerdo conmigo. ;)
El Barça és el millor equip del món de la història, després de guanyar a la prorroga amb un partit fluixet per fi ha aconseguit un torneig que se li resistia des de fa anys, el Mundial de clubs. Ha marcat Pedro que és l'unic que ha marcat a totes les competicions i Messi ha marcat la victoria i ha fet un gol des del cor. Per fi ho ha guanyat tot :D. Un any màgic i ple d'il·lusions on la gent vol que es repetixi i que el Barça segueixi guanyant titols, sobretot la Champions al Bernabeu jeje. S'ha convertit en un equip gran gràcies al Pep Guardiola, Pepteam, Pepshow...varis noms ha rebut aquest equipàs llegendari que deixarà impremta i que serà difícil d'oblidar.
Sense paraules, és bonissim el Buenafuente i els seus tirants amb la bandera 'espanyola' jeje
L'acudit del Raul és bo igual que les escenes del ZP corrents i escapant-se de tot jeje
Que bo l'anunci del Nadal xD
Buenafuente és unic, a tothom li agrada més i a mi també.
En la meva opinió triomfa més qualsevol programa fet per Buenafuente que no pas pel Wyoming.
Per qui no ho sapiga La sexta va fer un experiment: intercanviar els presentadors d'El intermedio (El Gran Wyoming-gravat a Madrid) i de Bfn (Buenafuente-gravat a Barcelona).
Títol: Els nois d'història Direcció: Josep Maria Pou Any: 2008 Text: Alan Bennett Intèrprets:
Maife Gil
Josep Minguell
Nao Albet
Jordi Andújar
Javier Beltran
Oriol Casals
Alberto Díaz
Xavi Francès
Llorenç González
Jaume Ulled
Ferran Vilajosana
Josep Maria Pou
Sinopsi
Els nois d'història és un dels millors textos de Bennett, una comèdia immensament divertida sobre el valor i el sentit de l'educació. Un text tan profund com brillant, tan commovedor com reflexiu. L'obra se situa en una escola anglesa d'educació secundària, on un grup de joves es preparen per als exàmens d'ingrés a Oxford i Cambridge. Aquesta situació permet a l'autor qüestionar si l'educació s'entén com un camí cap a l'èxit o com un camí cap al coneixement i la maduresa vital. Es va estrenar el 2004 al Teatre Nacional de Londres sota la direcció de Nicholas Hytner i va causar sensació només posar-se en escena, fent després temporada a Broadway i acaparant nombrosos guardons, entre els quals sis premis Tony i tres Olivier.
Una molt bona obra de teatre amb molt bona posada en escena on el tema principal és l'educació ja que no tothom la dona igual i hi ha algun profe que no li agrada com educa un altre profe. També podem escoltar com en l'obra hi han actors que parlen amb un perfecte francès a admirar.
Un 10 a l'obra, més ben feta impossible ;)
Benvinguts a un dels festivals de gènere més importants d’Europa, malgrat la seva especialització en el cinema negre o policíac, aquest certamen ha volgut obrir la seva pantalla a altres especialitats que també tenen un gran nombre de seguidors entre els amants del gènere negre.
Presentem una secció de cinema fantàstic que ofereix una interessant programació, des dels seus inicis amb la col·laboració del Festival Internacional de Cinema de Catalunya a Sitges, i la Setmana de Cinema Fantàstic i de Terror de Donostia. La secció pantalla d’actualitat presenta els llargmetratges de cinema d’autor que el comitè de selecció considera prou interessants, i que no tindrien cabuda per la seva temàtica, en altres seccions del festival.
Les retrospectives estan dedicades als Premis d’Honor de cada edició, mentre que s’ofereix una plataforma als joves directors mitjançant el concurs de curts, i una interessant programació a nivell popular i amb entrada lliure a l’espai Placidoscope, on es programen cicles concrets per reviure les èpoques més interessants dels generes negre i fantàstic.
La primera exhibició del Cinématographe Lumière es va fer a Barcelona cap el 20 de desembre de 1896. Poc abans s’havia fet a Madrid i lògicament a París (el 28 de desembre de 1985). Aquell esdeveniment es va produir a la casa de fotografia Napoleón, ubicada a la Rambla. Abans i després d’aquestes dates s’havien presentat altres invents relacionats amb el que seria el cinema, com les llanternes màgiques, però en aquells moments tots ells tenien un interès més científic que artístic. Eren simples imatges en moviment que despertaven la curiositat i res més, ningú no podia pensar en les seves possibilitats futures. Les primeres filmacions a Catalunya les va fer Fructuós Gelabert, cineasta i inventor, considerat com el fundador de la cinematografia catalana, i espanyola. El 1897, després d’alguns documentals, Gelabert filma la primera pel·lícula de ficció espanyola, Riña en un café. Després crearia la productora Films Barcelona i adaptaria obres teatrals com Terra Baixa (1907) i Maria Rosa (1908). Altres noms dels pioners catalans són: Albert Marro i Ricardo de Baños, que amb Hispano Films van fer pel·lícules procedents de la literatura, però també actualitats, films com Don Juan Tenorio (1908), Don Joan de Serrallonga (1910), Justicia del rey Felipe II (1910) o Don Pedro el Cruel (1912), seguint així les experiències italianes del film d’art. Un dels grans noms, un autèntic innovador del cinema –junt amb el francès George Méliés– va ser Segundo de Chomón, un home d’imaginació i recursos tècnics prodigiosos, que va filmar a Catalunya entre 1902 i 1905 pel·lícules que exploraven a fons el cinema i incorporaven els trucatges més sorprenents com El hotel eléctrico (1905), un geni fonamental pel devenir del cinema reconegut a nivell mundial
A partir del 1908, allò que al principi havia estat un simple entreteniment es comença a convertir en un espectacle popular i intervenen els poders fàctics, atemorits per les seves repercussions, apareixent la censura a diferents nivells. Els cineastes donen a la gent el que li agrada i que, normalment procedeix del teatre i la literatura, melodrames, comèdies i sarsueles. Francesc Gelabert enlluerna amb títols com Corazón de madre (1908) i Amor que mata (1908). El 1914, Barcelona és la capital del cinema espanyol, el centre de producció de tota la indústria cinematogràfica i una de les ciutats del món amb més sales (140), només darrera de Nova York i París. Els intel·lectuals donen l’esquena al cinema –un fet que ha amainat però que encara dura– però un d’ells, Adrià Gual, crea el 1914 la casa Barcinógrafo amb la que produeix adaptacions de clàssics com El alcalde de Zalamea o La gitanilla (ambdues del 1914). La guerra europea repercuteix en una baixada de la producció i després, el cinema català –i també l’espanyol– copia les tendències que funcionen arreu del món. Cintes còmiques, serials, melodrames, històriques… tractant de guanyar diners oferint el mateix que fa guanyar diners als films estrangers. Comencen a aparèixer els primers cinèfils, gent que veu més enllà, gent que creu amb un futur diferent, en un setè art: Guillermo Díaz-Plaja i Josep Palau funden el Mirador, primer cine club de l’Estat Espanyol. Santiago Rusiñol en presideix un altre. El 1928 surt un manifest d’avantguarda cinematogràfica signat pel grup L'amic de les Arts, en el que figuren com a membres, entre altres, Sebastià Gasch i Salvador Dalí.
El règim republicà no mostra cap interès pel cinema. Tot el contrari, el carrega d’impostos i no el protegeix. A més, els alts costos de la implantació del sonor per la transformació de les sales encara agreugen la situació. No obstant, el progrés és imparable i Catalunya segueix sent capdavantera en el cinema espanyol. El nou sistema també va començar a Barcelona. El gener de 1929 s’estrena el film d’Amic Les Caramelles, sonoritzat pels sistema Parlophon que, com El cantor de jazz, es basa en discos sincronitzats. El mateix director, que no estava content amb els resultats, enregistra la cançó El noi de la mare, cantada per Raquel Meller, amb els sistema nord-americà Western Electric. A finals del mateix any s’estrenen els migmetratges La España de hoy i Cataluña, sonoritzats pel sistema Filmófono, adaptació del Tobis-Klangfilm alemany.
Si voleu saber més sobre una mica d'història: La república. El cinema sonor, El franquisme. La llibertat emmordassada i Cinema en democràcia. Llibertat aneu a http://www.academiadelcinema.cat/ca/historia.html
Un article fet per Angel Comas
Periodista i historiador cinematogràfic
Febrer 2009
Una ampliació del que fem al Cicle però a Catalunya (no et queixaràs Oscar, comparteixo i amplio coneixements xD)
Título: Little ashes Año: 2008 Duración: 97 min. País: Gran Bretaña Director: Paul Morrison Reparto: Javier Beltrán, Matthew McNulty, Robert Pattinson, Bruno Oro, Simón Andreu, Vicky Peña, Arly Jover, Esther Nubiola, Ramón Enrich Borrellas, Rubén Arroyo, Marina Gatell, Diana Gómez, Ferran Lahoz, Marc Pujol Guión: Philippa Goslett Música: Miguel Mera Fotografía: Adam Suschitzky Producción: APT Films / Aria Films / Factotum Barcelona S.L. / Met Film
El film Narra la joventut de Dalí i la seva relació amb Lorca i Buñuel des del 1922 fins a l'esclat de la guerra. Salvador Dalí arriba a la universitat, a Madrid, amb la voluntat de convertir-se en un gran artista i allà coneix Federico García Lorca i Luis Buñuel. A partir d'aquí comença una relació artística però també personal que, a la pel·lícula, en el cas de Lorca i Dalí, va més enllà de l'amistat però s'estronca del tot amb l'assassinat de Lorca. La història entre els protagonistes va cridar l'atenció de Paul Morrisson, que va acceptar dirigir el film. Per a interpretar-lo van escollir el també britànic Robert Pattinson, protagonista de l'èxit sobre vampirs 'Crepuscle' per a fer el paper de Dalí. L'actor català Javier Beltrán fa de Lorca i Matthew McNulty interpreta el paper de Buñuel.
És una peli que em va costar de trobar. A mi en general em va agradar peró llastima que la V.O. fos amb anglès si la majoria parlen castellà/català (jo la tinc am VOSE). Tots els actors fan una gran interpretació i la trobo ben feta i a més s'apren de la vida de Dalí, Buñuel i Lorca que són persones coneguts culturalment. A mi la peli en si m'ha culturalitzat més en si per aprendre més d'ells. El titul es deu a un quadre seu anomenat Cenicitas.
Interessants webs que parlen de coses que ens han anat comentat a classe com l'enquadrament, els plans, la il·luminació, el punt de vista, els moviments de càmara amb videos en el cas del 1r enllaç i en el 2n és un diccionari del llenguatge audiovisual amb algunes imatges
Les dues webs són interessants cara als examens ja que si t'has perdut alguna cosa o no l'has entesa doncs aquí t'ajuden a entendre-la i a més les dues estan en català ja que per a mi és més fàcil
Dirección y guión: Elisabet Cabeza y Esteve Riambau. País:España. Año: 2009. Duración: 90 min. Género:Documental. Intervenciones: José María Pou, Calixto Bieito, Richard France, Jaume Ulled. Producción: Antonio Chavarrías. Música: Eduardo Arbide. Fotografía: David Valldepérez. Montaje: Ernest Blasi. Distribuidora:Nirvana Films.
SINOPSIS
Los actores, como los magos, no revelan sus trucos. José María Pou ha hecho una excepción al permitir que una cámara filmara el proceso de preparación de una obra en la que interpreta a Orson Welles. La acción de “Màscares” transcurre entre bambalinas, un espacio oculto a la mirada del público en el que el actor muda de piel para invocar a su personaje. Magia, con truco, pero magia al fin y al cabo.
TRAS LA MÁSCARA
Desde el mismo momento en que Esteve Riambau y Elisabet Cabeza llegaron a mí con la propuesta de esta película supe que éste no iba a ser un proyecto más sino "el proyecto", el reto más importante de mi carrera, el personaje más difícil, porque de lo que se trataba era de interpretarme (¿re-interpretarme?) a mí mismo.
O mejor: de ser yo mismo, tal cual, ante la cámara. O peor: de cómo dejar de ser yo para convertirme en otro. O mejor y peor a la vez: de cómo ser muchos personajes y ninguno al mismo tiempo.
Consciente de que no era una película al uso y de que precisaba de una implicación personal que fuera más allá de la mera relación contractual, me entregué al proyecto con la esperanza de un resultado final que reflejara las dificultades y contradicciones que acompañan el proceso de trabajo del actor, al tiempo que desvelara los cambios profundos que a lo largo de ese proceso se producen en la persona.
Compromiso personal y disponibilidad extrema. Y a partir de ahí lo que surgiera. Con espíritu abierto. Sin pudores. Con la mirada puesta en dos objetivos al tiempo: el de la cámara, que debía captar la verdad que se esconde hasta en el último pliegue de la piel, y el del público, que debía encontrarse con algo distinto, atractivo, inquietante, descubriendo en el actor lo que el actor ha tenido siempre de más oculto.
La confianza, la paciencia, la generosidad, la amabilidad, el talento y el buen hacer de Esteve Riambau, Elisabet Cabeza, Antonio Chavarrías y todo el equipo, compensaron con creces el pudor y timidez con que me enfrenté al proyecto.
José María Pou
NOTA DE LOS DIRECTORES
"El espejo es una imitación de la vida. Lo curioso es que no te muestra como eres, te muestra tu contrario" Douglas Sirk
¿En qué consiste el oficio del actor? ¿Cómo se desarrolla el proceso de creación de los personajes que interpreta? ¿Hasta dónde es capaz de dejarse poseer por ellos y qué les aporta de su propia personalidad? Máscaras responde a estos interrogantes a partir de una oportunidad excepcional.
Tras dos años de éxito con La cabra, un drama de Edward Albee, José María Pou se enamoró de Su seguro servidor: Orson Welles, una obra de Richard France en la que encarna nada menos que al genial director de Ciudadano Kane. El hecho de que uno de nosotros interviniese en ella como director escénico y la generosidad de José María para abrir la puerta a las cámaras, brindaban una ocasión inmejorable para ser testigos de un complejo proceso creativo que el público nunca ve.
Durante los siete meses transcurridos entre la última representación de una obra y el estreno de la siguiente, hemos asistido al aprendizaje del texto, las rutinas de los ensayos, la construcción del decorado o la confección del vestuario. Pero también hemos transitado con Pou por las fronteras entre su personalidad y la de su personaje, nos ha deleitado con sus trucos de viejo maestro de la escena y le hemos visto disfrutar con el reto de interpretar un número de magia. Capturar esos momentos irrepetibles que se producen en la tensión de un ensayo o cuando el actor se refugia en su intimidad para componer el personaje es algo que sólo se consigue con un equipo reducido, compenetrado y rápido de reflejos. El nuestro lo ha sido y, sin su complicidad, esta película no habría sido posible.
Nuestro objetivo es que Máscaras refleje el fascinante mundo del teatro desde una mirada inequívocamente cinematográfica que se mueve en la oscuridad de las bambalinas "donde se mueven los hilos" y el rojo intenso de las butacas donde el público "va a ver el efecto pretendido". Y, al igual que hicimos en La doble vida del faquir, también hemos transitado libremente entre la realidad y la ficción con la ayuda de la magia. Nuestra anterior película partía de unos niños disfrazados para rodar un film amateur en plena Guerra Civil. Máscaras convierte los mimbres con los que se teje una representación teatral en un espectáculo cinematográfico dotado de vida propia.
Cine y teatro comparten, en este caso, el protagonismo del mismo actor, un gran actor. En las tablas, Pou interpreta a Orson Welles. En Máscaras, se presta a un juego de espejos cuyos reflejos trascienden los del camerino. Si, como decía Shakespeare, el mundo es un escenario y nosotros simples actores, hay quien de la máscara ha hecho su vida.
Elisabet Cabeza y Esteve Riambau
NOTA DEL PRODUCTOR
Esteve Riambau y Elisabet Cabeza ya demostraron en La doble vida del faquir que son capaces de adentrarse de forma sutil pero profunda en los pliegues que dejan la memoria y las palabras. Como en aquella película, Máscaras también habla de la capacidad que tienen las personas para representar otras vidas diferentes de las suyas y también del cambio que sufren las personas que se prestan a este juego. En La doble vida del faquir eran unos niños huérfanos los que representaban unas vidas que no les correspondían, aquí es un actor profesional que ha hecho de la representación algo más que un oficio, lo ha convertido en una forma de vivir y de existir.
Esteve Riambau y Elisabet Cabeza son las personas más indicadas para afrontar una película que desde la sencillez de sus planteamientos esconde una gran complejidad y ambición : la de descubrir lo que se esconde detrás de la máscara de un actor, del acto mismo de interpretar, escarbar para mostrar lo que siempre permanece oculto detrás de la representación. Para conseguirlo han contado con la imprescindible y apasionada colaboración de José María Pou, uno de nuestros mejores actores que, desde la plenitud de su oficio, se presta a que los autores transiten cámara en mano por las fronteras que separan a la persona del personaje. Han elegido un momento de cambio de piel, Pou abandona el personaje que interpreta en La cabra y se empieza a enfundar en el de Welles, otro gran histrión que convirtió su propia vida en el mejor de sus papeles.
Pero Máscaras no es una película sobre Pou, tampoco sobre Welles, es una película sobre el arte de representar, sobre la relación que se establece entre la persona y el personaje que representa, sobre la esencia del drama y, en buena medida, sobre la esencia misma de gran parte del cine.
Antonio Chavarrías
Productor
JOSÉ MARÍA POU (Fragmentos entrevista)
"Yo salía del arquitecto de La Cabra, que siendo un personaje maravillosamente bien construído, era un personaje delgaducho. Iba por una carretera muy estrecha y, de repente, me encuentro que, al meterme en Orson Welles, esto es una autopista de veinticinco carriles."
*******
"Todos los ensayos empiezan siempre por un período terrible, que es el de perder el miedo. Todos los actores somos muy tímidos y tenemos mucho miedo de enseñar aquello que ya hemos ido construyendo en casa. Pero llega un día que esto lo debes mostrar públicamente y es como si te quitases toda la ropa y tuvieras que pasear por la sala de ensayos en pelotas."
*******
En el teatro, cuando el mago hace desaparecer la paloma nos preguntamos como lo ha hecho. En el cine, la pregunta es cómo lo hicieron. Esta diferencia de tiempo es la que distingue el cine del teatro, el truco de la magia. "Son palabras de Orson Welles. Esto quiere decir que el mismo Welles está identificando cine con truco, cine con trampa y teatro con magia. Fantástico. Maravilloso. El cine también tiene mucho de mágico pero el teatro tiene mucho de inaprensible, de algo que no puedes llegar a dominar."
*******
"Me encuentro bien en la piel de personajes como este Orson Welles perdedor. Me proporcionan un estado de melancolía y me dan la posibilidad de pasar por estados emocionales que no son muy habituales en mi vida personal."
*******
"Estoy absolutamente convencido de que el mejor actor es siempre el más viejo. La gran paradoja es que cuando conoces de verdad tu oficio, cuando llegas a dominar toda tu paleta de emociones, te encuentras que no tienes la energía de los 40 años. Hay problemas de memoria y también de dicción, porque el cuerpo se va deteriorando. Este es el gran drama del actor."
*******
"A mí me gusta mucho mi oficio, me gusta mucho ser actor, y me gusta mucho que la gente respete el trabajo del actor. Y pensé enseguida que la gente que llegue a ver esta película, quizás llegaría a comprender un poco como es un actor por dentro, como es el proceso de creación de un personaje, y así disfrutaría más del trabajo del actor."
*******
És una peli que m'encantaria veure però que no l'he aconseguida trobar
